Tot això va ser iniciat per un nen de Tanzània, Àfrica, que es va inspirar en una tassa de llet. El que segueix és la història que em va explicar aquell nen que ara es coneix com el pare Stephen Mosha: "Un got de llet que trencava les regles tradicionals va inspirar el meu cor i va crear lentament la meva filosofia i amor per ajudar els altres. A la meva cultura hi ha una regla que diu alguna cosa com això: "La vaca és de l'home però la llet és de la dona". Segons aquesta norma, és la dona qui muny la vaca i controla la llet, per tant, si un marit necessita llet per beure, l'ha de demanar a la seva dona. En cap cas el marit ha de prendre la llibertat de prendre la guàrdia de la seva dona, sacseja'l i aboca llet per a ell o per a un altre, això equival a un insult a la seva dona i no queda impune.

​

Un dia la meva mare era fora tallant herba per als nostres animals i el meu pare era a casa. Va entrar una veïna i va demanar al meu pare un got de llet per a ella i el seu fill que no es trobava bé. Crec que el nen no havia menjat res la nit anterior ni aquell matí. Segons les normes culturals, el meu pare tenia dues opcions: una, dir-li a la dona que esperés que la meva mare tornés i li donés la llet. O, envieu la meva mare perquè vingui a donar-li la llet. Però per sorpresa meva, el meu pare em va trucar i em va dir que li donés una copa. Va sacsejar el guàrdia, va abocar llet i se la va donar a la dona. Heus aquí, el meu pare va trencar les regles culturals i em va deixar sorprès i preguntant-me què passaria quan tornés la meva mare!

​

Però això no va ser tot. Aquest veí havia estat en desacord amb la meva família. Havien fet coses molt dolentes a la meva família i al meu pare en particular. Així que, en termes humans, esperava que el meu pare aprofités aquesta oportunitat per negar-se a ajudar, o per prendre l'excusa cultural i esperar el retorn de la meva mare o fins i tot per enviar-la a buscar. Per coronar-ho tot, mentre el meu pare abocava la llet ens va dir a nosaltres, els seus fills: 'Potser necessiteu aquesta llet, però aquesta dona la necessita més que vosaltres. Pots quedar-te amb gana. Llavors va donar el que hauríem agafat. Quan la dona se'n va anar, el meu pare ens va dir: "Quan algú ho necessita, sempre has d'ajudar, encara que sigui el teu enemic". Aquell got de llet donat a la dona necessitada va trencar les regles tradicionals i va inspirar la meva vida".

​

A mesura que la seva dedicació al seu poble va créixer, també va augmentar la seva fe i va seguir una carrera com a sacerdot. Va arribar als Estats Units l'any 2004 buscant ajuda per construir una clínica a Mkuranga (Tanzània). Es va unir a una parròquia que donava servei a la comunitat d'Ossining. Aleshores, dirigia un restaurant de luxe a Manhattan on el xef propietari Ian va demanar el meu art a les seves parets. Un dia, un senyor que es deia Joe "Giuseppe" Provenzano (arquitecte) estava sopant al restaurant i va preguntar a un cambrer sobre l'artista que tenia l'obra exposada a les parets. El cambrer  em va acompanyar a la taula i em vaig presentar. Vam organitzar una reunió al seu despatx. Quan vaig arribar vaig veure un llibre a la seva taula que vaig veure fa setmanes en una llibreria. Ho vaig comentar i va tornar amb "Sí, el meu treball està en aquell llibre", que em va semblar una estranya coincidència. Un dia a part em va trucar i em va demanar que l'acompanyés a una reunió a Ossining, Nova York. Quan vaig preguntar quina part faré a la reunió, simplement va respondre: "No estic segur, només sento que necessites ser-hi".

​

Joe em va recollir i vam anar a Ossining, on vaig conèixer el pare Stephen Mosha per primera vegada. Ens vam asseure i vam parlar amb una bona tassa de te al menjador. Durant la reunió, vaig escoltar l'intercanvi fins que el pare Mosha va esmentar que necessitava un centre de salut a casa per ajudar la seva gent. Estava familiaritzat amb els passos per iniciar una organització sense ànim de lucre i els vaig declarar. Aleshores, el pare Mosha va preguntar si l'ajudaríem a assolir aquest objectiu. Em va sorprendre i vaig preguntar: "T'agradaria  que torni a fer què?" Dubto amb sorpresa, mai em van demanar que ajudés amb un desig tan gran. Però sí que vaig prometre ajudar-lo. La meva promesa a ell la vaig fer d'una persona a una altra, no perquè portés un coll clerical. Mentre continuàvem amb la nostra conversa, vaig poder sentir la seva ànima amable i la seva naturalesa humil. Vaig poder sentir la seva sensibilitat i necessitat que això succeís. La meva raó per ser-hi era clara.

​

Al cap d'un any des que ens vam conèixer, Joe va deixar el país definitivament per treballar  la seva il·lustre carrera. En pocs anys, vam adquirir unes quantes hectàrees de terra lliures i clares del govern i de qualsevol afiliació a l'església. Joe i jo vam decidir ajudar-li a donar-li un poble en comptes de només una clínica, ja que hem estat beneïts amb la mida de la terra. No tenia ni idea quan vaig fer aquesta promesa per primera vegada que arribaria a aquesta capacitat. Vaig haver d'elaborar un pla i em vaig educar en diverses àrees de desenvolupament, però no coneixia cap especialista ni  persones que podrien ajudar en aquest punt. Vaig demanar al món que em guiés i em presentés a aquells que havien de formar part d'aquest viatge per ajudar a canviar la vida dels milers que vindrien.

​

El temps i la paciència m'han portat a aquestes grans persones que ara formen part d'un equip increïble que han donat el seu temps, experiència, cor, devoció i amor a una causa més gran que la seva. Amb quina freqüència es pot dir que formen part d'un projecte que canvia la vida que salvarà tantes vides. Ara tens l'oportunitat de formar part del gran moviment per ajudar a la vida d'aquells que no tenen els mitjans o no poden evitar-se.

​

És la nostra responsabilitat com a humans estendre la mà quan podem i recordar als altres el poder de la FE, l'ESPERANÇA i l'AMOR.